Els alumnes del curs dansa antiga que s’imparteix al Museu d’Història de Catalunya, amb la professora especialitzada en la matèria Anna Romaní, han estat treballant sobre el repertori transmès per Thoinot Arbeau en el seu tractat “Orchesographie” (1589), molt clar tant pel que fa a les explicacions dels diferents gèneres de dansa com pel que fa a la seva relació amb la música.

L’exhibició dels alumnes i el ball amb el públic es farà, com no podria ser d’altra manera, al so de la música en directe, interpretada pels ministrers de la Companyia Xuriach. L’activitat es realitzarà el proper 5 de desembre a les 17:30 al Museu d’Història de Catalunya.

La dansa és l’art efímer per definició. Malgrat els múltiples intents de descripció i fixació per escrit que s’han fet durant la història, el principal sistema de transmissió ha estat sempre l’oralitat. Els primers tractats de dansa a Occident no apareixen fins a mitjan segle XV a Itàlia, i les primeres representacions amb signes coreogràfics les trobem a Catalunya poc temps després.

Ja des de l’Edat Mitjana se sap que es ballaven caroles (danses en rotlle) i farandoles (danses en fila). Arbeau a la seva època en diu branles, i en ballarem molts i de diferents: simples, dobles, irregulars, amb pantomima… També ballarem danses de marxa com les alemandes, les pavanes, les alegres gallardes i les famoses baixes danses, la dansa noble per excel·lència.

La dansa del Renaixement, tot i que és plenament hereva de les formes medievals, s’acomoda a les estètiques humanistes a través d’una veritable revolució: els trobadors de dansa es transformen en mestres de dansa, s’elabora una ferma teoria estètica del ball basada en la proporció i la mesura, i així s’inventa el primer sistema de notació coreogràfica.

Anna Romaní i Carles Mas